DELS POBLES I LES NACIONS 

‘Small is Beautiful’ 

Catalunya és una nació mil.lenària amb vocació internacionalista. 

L’apreciació de les cultures del món i el desig de pau mundial han d’anar per força de la mà. Sense reconeixement mutu entre els pobles no pot haver pau ni llibertat i sense respectar allò petit la globalització uniformitza i escanya. Allò petit és bonic: ens cohesiona i enriqueix. 

La nostra pròpia història ens marca el camí. La capital de Catalunya ja té experiència en la celebració d’esdeveniments universals d’ençà el segle XIX. El bagatge en aquest sentit és extens i divers. L’últim exemple el nomenament com a ‘Capital Mundial d’Arquitectura’ per l’any 2026 (‘ONE TODAY, ONE TOMORROW’). No en faré llistat però sí assenyalaré els events paradigmàtics: Exposicions Universals de 1888 i 1929, Jocs Olímpics Barcelona 92’ i Fòrum Universal de les Cultures 2004.

I ara, com podríem fer una passa encara més enllà? 

Primer de tot ideant un projecte que impliqui tot el territori, malgrat Barcelona en sigui centre neuràlgic. Ens caldria un projecte de país, no només pels objectius de cohesió i despressurització de l’àrea metropolitana, també per a demostrar capacitat d’estat. El repte. 

Tenim necessitat urgent de dotar de serveis les zones desafavorides i de millorar les xarxes de transport. Tenim necessitat d’avançar cap a la societat del coneixement i el creixement sostenible, així com també de protecció i potenciació de la nostra cultura. Sense oblidar el canvi en el paradigma de model turístic, fa estona en claríssima decadència. 

Els reptes són majusculs i per tant és imprescindible molta ambició. 

El projecte necessitaria la implicació de la Generalitat, Diputacions, Ajuntaments, Associacions Cíviques i Culturals, Cambres de Comerç, Universitats, Centres de Recerca, Federació de Fires, Ciutadania… 

Els events diversos: congressos, fires, concursos, exhibicions, debats… s’han de repartir arreu del territori. Tot allò que ja es fa de manera fantàstica (Fira de Tàrrega, Aplec del Cargol, Mercat Medieval de Vic, Patum de Berga, Grec BCN, etc etc etc), aprofitar-ho per a ampliar el ventall amb la participació de com més cultures del món millor. Recuperar algun referent com la Pirena podria ser bona idea. Implicació de tots els sectors culturals i econòmics:  

• Ciències, tecnologia i sostenibilitat.  
• Història, antropologia, filosofia… 
• Arquitectura i urbanisme 
• Gastronomia i viticultura 
• Natura, mediambient, ramaderia, pesca…
• Arts: pintura, escultura, teatre, dansa, música… 
• Pau, folklore, igualtat, diversitat… 
• Sociologia, cooperació, geopolítica… 

És evident que un projecte d’aquesta magnitut necessitaria grans recursos humans i econòmics i per suposat molta promoció, però també ho és l’experiència i la capacitat de la societat catalana. Així mateix i donada l’ambició, no és capriciosa l’elecció del terme Olimpíada: 4 anys d’esdeveniments culturals i científics per a l’avenç i transformació del país, de la mateixa manera que ho van suposar els JJOO del 92 per a Barcelona, però superant-ne el seu abast, errades i també algunes conseqüències… 

Europa no ens mira? 

QUE HO FACI EL MÓN! 

VOLS AJUDAR EN LA CONSTRUCCIÓ
DEL FUTUR ESPAI BARÇA?
HAS SOMNIAT VISITAR EL CAMP NOU?
ARA POTS FER-HO PER 18,99 EUROS
SI ET CONVERTEIXES EN:
“OFFICIAL SUPPORTER” DEL FCB FANCLUB
Malgrat la possibilitat de fer-se soci del Barça des de qualsevol lloc
del món, potser a molts aficionats els sembla car o directament no
poden assumir la despesa. El FCB FANCLUB neixeria amb la vocació
que tots aquells qui desitgen pertànyer d’alguna manera “oficial” al
club, ho puguin fer d’una manera més barata però alhora també
atractiva, tot i que sigui sense els mateixos drets d’un soci.
Aquesta membresia per 18,99 ANUALS podria suposar:

• Descomptes a les Tendes Oficials i Tenda Online
• Descomptes en Ticketing i Barça TV+
• Rebre una REVISTA DIGITAL de manera mensual (News, història
  del club, entrevistes exclusives, activitat Fundació…)
• Participar al FÒRUM DEL FAN (Web del club)
• 
  I EL PLAT FORT: “BARÇA TOTAL EXPERIENCE”
  Per cada 25.000 membres (474.750 euros) o 50.000 (949.500 euros),
  per posar un exemple, sorteig de 2 BARÇA TOTAL EXPERIENCE, una
  en PARELLA i una altra en FAMILIA (Fins a 5 membres). Aquesta
  experiència inclouria el següent:
• 
  VIATGE+ESTANÇA+TOUR CAMP NOU+ENTRADES PARTIT
  MUSEU+DESPLAÇAMENTS AEROPORT+XEC DE VIATGE
• 
  Treballant a partir del supòsit que el sorteig el guanyessin persones
  de l’altre punta del món i per tant amb un viatge que podria arribar a
  ser força llarg, l’estança hauria de ser per exemple d’unes 6 nits; i un
  mínim de 2 nits (Cap de setmana) per aquells qui ho fessin de més
  aprop (Com per exemple Europa o nord d’Àfrica) i el ventall d’entre
  2 a 6 nits adaptat segons la distància de viatge.
  Així doncs, si els 2 BARÇA EXPERIENCE sortejats els guanyessin
  persones de ben lluny, he fet un càlcul a l’alça aproximat de 25.000
  euros de despesa per a 7 persones (2 sorteig PARELLA i 5 sorteig
  FAMILIA) per a 6 nits i 7 dies:
• 17.000 euros Viatges Avió
• 3.000 euros Hotel
• 1.500 euros ENTRADES+TOUR CAMP NOU+DESPLAÇAMENTS
• 1.000 euros XEC VIATGE PARELLA
• 2.500 euros XEC VIATGE FAMILIAR
• 
  Aquesta seria la hipotètica despesa més cara i amb tot el viatge
  cobert, fins i tot dietes. Una experiència inoblidable per a qualsevol
  barcelonista (Especialment si no té recursos per a fer-ho pel seu
  compte) que podria suposar una molt bona motivació.
  També podria ser una altra motivació el fet de dedicar un % d’allò
  recaptat a la Fundació i/o rebre un Diploma de Mecenes per aquells
  que hagin sigut “Supporters oficials” desde l’inici fins a l’estrena de
  l’Espai Barça (Donant un marge de 6 mesos o un any a l’inici p.e.).
  Només que un 1% dels aproximadament 400 milions de seguidors
  que es calcula que té el Barça arreu del món se’n fessin membres,
  suposaria uns ingressos de 75.9 milions d’euros anuals…

Fons monetari solidari gestionat pel Govern o per una Federació d’Ajuntaments amb l’objectiu d’afavorir que els propietaris de pisos buits habitables (Ampliable més tard a pisos ja ocupats i a pisos amb necessàries reformes) els ofertin amb garantia de cobrament puntual i que els demandantsd’habitatge en trobin, a preus més assequibles i sense perill de
desnonament per impagaments forçosos.

La idea és que els propietaris es comprometin amb l’Ajuntament a cedir
la gestió dels pisos durant un periode llarg de temps, per exemple 10
anys, per sota de preu de mercat. A canvi de què? A canvi de no haver
de fer res excepte cobrar mensualment i d’estalviar-se pagar l’IBI
anual. Amb aquesta rebaixa de preu el propietari està ‘comprant’ la
seva tranquilitat davant impagaments i estalviant-se d’altres gestions
relacionades amb la propietat (Averies, reformes, manteniment…) a
més de l’import de l’IBI. Això bé pot valer que per exemple un pis amb
valor de mercat de 1000 euros/mes es conformi en llogar-lo a 700.

He pensat en 3 trams perquè és clar que haurà pisos molt diferents tant pel
que fa a metres quadrats i localització: 600 € – 700 € – 800 €
D’on sortirà el fons?
Els inquilins faran els pagaments a l’a Plataforma, i aquesta n’apartarà
100 euros mensuals en tots els casos sigui quin sigui el tram. La resta
serà ingressada als comptes dels propietaris. 500 € – 600 € – 700 €
A Barcelona ciutat p.e. hi ha aprox. 8.000 pisos buits, dels quals uns 2.000
pertanyen a bancs i grans tenidors. Per a fer una hipòtesi de treball he
partit de la base que dels 6.000 pisos restants de particulars i petits
tenidors, uns 3000 siguin habitables immediatament i s’assignaran
1000 pisos per a cadascun dels trams de preu. També he tingut en comte
l’aproximadament 4% d’impagaments en les hipoteques en els últims
2 anys (A causa dels estralls de la pandèmia ha sigut una mica superior.
En general es sol situar en aproximadament un 3,5%).

Amb aquestes premises el fons de la Plataforma rebria 100 €
mensuals per cadascun dels pisos (300.000 €) per a un total de 3,6
milions € anuals. Com he dit donarem per bona la hipotesi que haurà
un 4% d’impagaments i partirem de la base del pitjor dels casos, és a
dir que els impagaments siguin de les 12 mensualitats.
Així doncs el 4% serien 120 pisos impagats. 40 de cada de tram.

40 pisos x 500 € x 12 mesos = 240.000 €
40 pisos x 600 € x 12 mesos = 288.000 €
40 pisos x 700 € x 12 mesos = 336.000 €

Els impagaments suposarien una despesa de: 864.000 €
Com el fons hauria recaptat 3,6 milions € ,encara en restarien
2.736.000 € per a les diferents gestions i contingències. Fins i tot
podria absorbir el molt improbable cas de 8 % d’impagaments.
Fent cas a la hipotesi inicial hauria diners per a ajudar a aquells
propietaris de pisos amb reformes pendents o per a dipositar-ne
una part a algun fons de garantia a llarg termini i que generés
beneficis any a any… Com he dit a l’inici, si l’iniciativa fos exitosa
altres propietaris de pisos ja ocupats per inquilins també es
podrien sumar a la plataforma. D’aquesta manera augmentaria el
fons de manera exponencial i també les garanties per a tothom.

1.- STOP UNEMPLOYMENT PROJECT

Being exonerated from working voluntarily and receiving payment ( In case they are insuficient, there should be regulated to make them mandatory ) with the purpose of reducing the unemployement rate and the secondary benefit of offering the workers extended periods to rest, recycle, update their knowledge/skills, study, or deal with matters related to health, the care of people that need special attention and so on… All without losing adquisitive power.
The inmediate step pointed out by common sense would be to offer job positions to those citizen without any earnings, either because their unemployement fee or welfare has been consumed or because they are self employed and thus have no right to receive such benefits. In this manner, unstability will be taken in consideration whenever there are delicate situations involved, the more jobs created the higher return for the economy and tax payment.
Moreover, it would be obvious to prioritize the people that provide for others, the ones that have lost or are about to lose their home, the ones older than 45 ( it’s a known fact how difficult it can be to find a job at this age and beyond ) In short: the greater the urgency/need the sooner the case will be dealt with. Once all the parameters of occupation have been met, we should emphasize in the economic sectors with the highest unemployement rate, considering variables like the time spent doing the job in question or how stressful some professions can be, based on the statistics of absence with official leave.
That being said, the execution of this project requires a major investment that should be backed up not only by the state but also by companies and banks. If we can use tax money to rescue the bank, surely we can use that tax money to help the working force, a major asset in the maintenance of the consumer system?
Once you re activate the consuming and thus the economy, there will be a higher demand to increase the working force, thus initiating the benevolent cycle of : income-spending-work
This great initial investment will be beneficial for all the agents that take part in it. With the great benefit that it can be infinitely repeated over time: each time “x” number of citizens would acces the exoneration from work period, their places could be taken by others that are currently unemployed; this could also be optimized, why not, to the point of fully employed population, a main factor in having a more fair society (Of course always on a base of worthy salaries for everybody).

2.- PROJECTE STOP ATUR

Excedències temporals remunerades i voluntàries (En cas d’ésser insuficients s’hauria de legislar per a fer-les obligatòries) amb l’objectiu principal de reduir la taxa d’atur i els objectius secundaris d’oferir als treballadors periodes extraordinaris de descans, de reciclatge i formació o de gestió de circumstàncies extraordinàries per motius de salut, atenció a persones dependents o altres…sense pèrdua del poder adquisitiu. El pas immediat marcat pel sentit comú hauria d’ésser donar feina a aquells ciutadans sense ingressos, bé per la finalització de les seves prestacions com a aturat o de qualsevol tipus d’ajuda oficial o bé per la seva condició d’autònom i per tant excempts de prestacions. En aquest sentit es combatria la precarietat dels més desafavorits, a l’hora que per lògica augmentaria el consum i es veuria per tant reactivada l’economia i l’ingrés d’impostos. Així mateix seria obvi prioritzar a aquells ciutadans amb persones al seu càrrec, a aquells qui han perdut la seva llar o la pèrdua és imminent, als majors de 45 anys (Doncs són conegudes les dificultats exponencials de trobar feina a partir de dita edat)…En definitiva, de trobar índexs racionals d’urgència i màxima necessitat. Una vegada trobats els paràmetres d’ocupabilitat, s’hauria d’afavorir i incidir en els sectors econòmics amb major taxa d’atur, tenir en compte factors com l’antiguitat laboral o l’especial estrés que comporten certes professions si es fa cas de les estadístiques de baixes laborals… És evident que la implementació del projecte requereix una inversió econòmica formidable, en la que haurien d’implicar-se no només l’Estat, si no també la Patronal i la Banca. Per què s’injecten diners provinents de fons de rescat a estats i bancs, i no es poden injectar directament a la butxaca dels ciutadans, que són els que finalment sostenen el sistema de consum?

Quan comencés la reactivació del consum i per tant de l’economia, també hauria d’augmentar la necessitat de mà d’obra, iniciant-se així el cercle virtuós: Ingressos-Consum-Feina. aquesta gran inversió inicial revertiria en el benefici de tots els implicats, tenint el gran avantatge de ser aplicable infinitament en el temps; de manera que per cada any que accedissin X ciutadans a l’excedència, aquest seria el nombre de llocs de treball disponibles per a aturats…Podent arribar, perquè no, amb el perfeccionament de la implementació, a l’objectiu ideal de plena ocupació, pedra angular per a una societat més justa i digna (Per suposat sempre partint de la base que tots els sous siguin dignes).

3.- PROYECTO STOP DESEMPLEO

Excedencias temporales remuneradas y voluntarias (En caso de ser insuficientes  se debería legislar para hacerlas obligatorias) con el objetivo principal de reducir la tasa de desempleo y los objetivos secundarios de ofrecer a los trabajadores períodos extraordinarios de descanso, de reciclaje y formación o de gestión de circunstancias extraordinarias por motivos de salud, atención a personas dependientes u otros … sin pérdida del poder adquisitivo. El paso inmediato marcado por el sentido común debería ser dar trabajo a aquellos ciudadanos sin ingresos, bien por la finalización de sus prestaciones de desempleo o de cualquier tipo de ayuda oficial o bien por su condición de autónomo y por tanto exentos de prestaciones. En este sentido se combatiría la precariedad de los más desfavorecidos, a la vez que por lógica aumentaría el consumo y se vería por tanto reactivada la economía y el ingreso de impuestos. Asimismo sería obvio priorizar a aquellos ciudadanos con personas a su cargo, a los que han perdido su hogar o la pérdida es inminente, a los mayores de 45 años (Pues son conocidas las dificultades exponenciales de encontrar trabajo a partir de dicha edad). ..En definitiva, de encontrar índices racionales de urgencia y máxima necesidad. Una vez encontrados los parámetros de empleabilidad, se debería favorecer e incidir en los sectores económicos con mayor tasa de paro, tener en cuenta factores como la antigüedad laboral o el especial estrés que conllevan ciertas profesiones si se hace caso de las estadístiques de bajas laborales … Es evidente que la implementación del proyecto requiere una inversión económica formidable, en la que deberían implicarse no sólo el Estado, sino también la Patronal y la Banca. ¿Por qué se inyecta dinero proveniente de fondos de rescate a estados y bancos, y no se pueden inyectar directamente al bolsillo de los ciudadanos, que son los que finalmente sostienen el sistema de consumo?

Cuando comenzara la reactivación del consumo y por tanto de la economía, también debería aumentar la necesidad de mano de obra, iniciándose así el círculo virtuoso: Ingresos-Consumo-Trabajo. Esta gran inversión inicial revertiría en el beneficio de todos los implicados, teniendo la gran ventaja de ser aplicable infinitamente en el tiempo; de manera que por cada año que accedieran X ciudadanos a la excedencia, este sería el número de puestos de trabajo disponibles para desempleados … Pudiendo llegar, porqué no, con el perfeccionamiento de la implementación, al objetivo ideal de plena ocupación, piedra angular para una sociedad más justa y digna (Por supuesto siempre partiendo de la base que todos los sueldos sean dignos).

4.- PROJET STOP AU CHÔMAGE

Être dispensé de travailler volontairement et de recevoir un paiement (en cas d’insuffisance, il devrait être réglementé pour les rendre obligatoires) dans le but de réduire le taux de chômage et l’avantage secondaire d’offrir aux travailleurs de longues périodes de repos, de recyclage, de mise à jour de leurs connaissances / compétences, étudier ou traiter des questions liées à la santé, aux soins des personnes qui ont besoin d’une attention particulière, etc., le tout sans perdre beaucoup de pouvoir.
L’étape immédiate indiquée par le bon sens serait d’offrir des emplois à ces citoyens sans aucun revenu, soit parce que leurs frais de chômage ou de protection sociale ont été consommés, soit parce qu’ils sont des travailleurs indépendants et n’ont donc pas le droit de recevoir de telles prestations. De cette manière, l’instabilité sera prise en considération chaque fois qu’il y aura des situations délicates, plus le nombre d’emplois créés augmentera le rendement de l’économie et le paiement des impôts.
De plus, il serait évident de prioriser les personnes qui s’occupent des autres, celles qui ont perdu ou sont sur le point de perdre leur maison, celles de plus de 45 ans (c’est un fait connu combien il peut être difficile de trouver un emploi à cet âge et au-delà) En bref: plus l’urgence / le besoin est grand, plus tôt le cas sera traité. Une fois tous les paramètres de la profession remplis, il faut mettre l’accent sur les secteurs économiques avec le taux de chômage le plus élevé, en considérant des variables comme le temps passé à faire le travail en question ou le stress de certaines professions, sur la base des statistiques d’absence avec fonctionnaire partir.
Cela dit, la réalisation de ce projet nécessite un investissement majeur qui doit être soutenu non seulement par l’Etat mais aussi par les entreprises et les banques. Si nous pouvons utiliser l’argent des impôts pour sauver la banque, nous pouvons sûrement utiliser cet argent des impôts pour aider la force de travail, un atout majeur dans le maintien du système de consommation?
Une fois que vous réactivez la consommation et donc l’économie, il y aura une demande plus élevée pour augmenter la force de travail, initiant ainsi le cycle bienveillant de: revenu-dépenses-travail
Ce grand investissement initial sera bénéfique pour tous les agents qui y participent. Avec le grand avantage qu’il peut être répété à l’infini dans le temps: chaque fois que “x” nombre de citoyens accèdent à l’exonération de la période de travail, leurs places pourraient être prises par d’autres qui sont actuellement au chômage; cela pourrait également être optimisé, pourquoi pas, au point que la population soit pleinement employée, un facteur essentiel pour avoir une société plus juste.

5.- STOP DAS ARBEITSLOSENPROJEKT

Entlastung von freiwilliger Arbeit und Bezahlung (falls sie nicht ausreichen, sollte geregelt werden, um sie verbindlich zu machen) mit dem Ziel, die Arbeitslosenquote und den sekundären Vorteil zu verringern, den Arbeitnehmern längere Zeiträume zum Ausruhen, Recyceln und Aktualisieren ihres Wissens anzubieten / Fähigkeiten, Studium oder Umgang mit Fragen im Zusammenhang mit Gesundheit, der Pflege von Menschen, die besondere Aufmerksamkeit benötigen und so weiter … Alles ohne viel Adquisitionskraft zu verlieren.
Der unmittelbare Schritt, auf den der gesunde Menschenverstand hinweist, besteht darin, den Bürgern ohne Einkommen eine Stelle anzubieten, entweder weil ihr Arbeitslosengeld oder ihre Sozialhilfe aufgebraucht wurde oder weil sie selbstständig sind und daher keinen Anspruch auf solche Leistungen haben. Auf diese Weise wird die Instabilität in schwierigen Situationen berücksichtigt. Je mehr Arbeitsplätze geschaffen werden, desto höher ist die Rendite für die Wirtschaft und die Steuerzahlung.
Darüber hinaus wäre es naheliegend, den Menschen Vorrang einzuräumen, die für andere sorgen, die ihr Zuhause verloren haben oder bald verlieren werden, die älter als 45 Jahre sind (es ist bekannt, wie schwierig es sein kann, in diesem Alter einen Job zu finden und darüber hinaus) Kurz gesagt: Je größer die Dringlichkeit / Notwendigkeit, desto eher wird der Fall behandelt. Sobald alle Berufsparameter erfüllt sind, sollten wir in den Wirtschaftssektoren mit der höchsten Arbeitslosenquote den Schwerpunkt auf Variablen wie die Zeit legen, die für die Erledigung der betreffenden Arbeit aufgewendet wurde, oder darauf, wie stressig einige Berufe sein können, basierend auf der Statistik der Abwesenheit mit Beamten verlassen.
Die Durchführung dieses Projekts erfordert jedoch eine große Investition, die nicht nur vom Staat, sondern auch von Unternehmen und Banken unterstützt werden sollte. Wenn wir Steuergelder verwenden können, um die Bank zu retten, können wir diese Steuergelder sicherlich verwenden, um den Arbeitskräften zu helfen, einem wichtigen Aktivposten bei der Aufrechterhaltung des Verbrauchersystems?
Sobald Sie den Konsum und damit die Wirtschaft wieder aktivieren, wird eine höhere Nachfrage nach einer Erhöhung der Arbeitskräfte bestehen, wodurch der wohlwollende Zyklus von: Einkommens-Ausgaben-Arbeit eingeleitet wird
Diese großartige Anfangsinvestition wird für alle daran beteiligten Agenten von Vorteil sein. Mit dem großen Vorteil, dass es im Laufe der Zeit unendlich oft wiederholt werden kann: Jedes Mal, wenn “x” Bürger von der Arbeitszeit befreit werden, könnten ihre Plätze von anderen besetzt werden, die derzeit arbeitslos sind; Dies könnte auch optimiert werden, warum nicht bis zur Vollbeschäftigung ein Hauptfaktor für eine gerechtere Gesellschaft.

Conte-anàlisi escrit l’any 2003 en una situació amb certs parel·lelismes amb el moment actual. Canvien alguns noms però el missatge i l’esperit em semblen vigents…

TOT EL CAMP… No és un clam.

Què ha succeït? Sovint allò inevitable. Com ha succeït? Venim de grandesa i patidor, d’arrels i d’integració, d’esport i de política… de blau i grana (“Somla gent blaugrana”). Ah contradicció, que no ens permets dir ben alt i clar: i un be negre amb potes rosses! Ah contradicció, que ens fas creure en un elefant blau! Ah tu, paraula, què perillosa!
Darreries dels anys noranta: el Futbol Club Barcelona és de manera inqüestionable una de les potències esportives capdavanteres del món. Presideix el Sr. Josep lluís Núñez, qui signa la presentació del “Llibre Oficial del Centenari del F.C.Barcelona: BARÇA, CENTENARI D’EMOCIONS”. Lideratge basat en:

1.- Club de caràcter poliesportiu.

Atletisme, rugbi, hoquei gel, beisbol, voleibol, futbol sala, patinatge artístic… Més les seccions professionals, totes quatre aconseguint bé en podríem dir èpoques daurades: Lorente en hoquei, Valero Rivera en handbol, Aíto en bàsquet i Cruyff en futbol. Aquest és el nombre total de títols aconseguits per les quatre seccions professionals mentre Nuñez i la seva directiva presidien el Barça:

59 títols nacionals.

44 títols internacionals.

2.- Ressò social.

És indiscutible que la història del Barça és lligada a una ciutat, a una nació, a un sentiment, a una manera de fer, a una idiosincràsia. Agustí Esclasans escrigué: “…Desbridada fúria… Aplomada majestat…La doble cara del teu rostre amat…” – ODA A BARCELONA. Història feta de treball, orgull, lluita, integració (“Tant se val d’on venim, si del sud o del nord”) pluralitat… I representada per un estandard que agermanava treballadors, burgesos, polítics, artistes, una societat a la fi (“Ara estem d’acord, estem d’acord, una bandera ens agermana”). El Barça és el primer vencedor del Campionat Nacional de Lliga. Un referent.

MÉS QUE UN CLUB: un cant, un somni.

És però indiscutible també que d’ençà l’arribada al club de Núñez i la seva junta l’any 1978, el club viu un creixement espectacular, imparable:

De 77905 socis a 103027 l’any 1982, fins a un màxim de 108928 l’any 1986, a
data de 1999 en tenia 104550 (Rècord en clubs esportius).

D’unes 100 penyes barcelonistes s’arriba a la xifra de 1504 actual (Existeixen
penyes barcelonistes als cinc continents). D’ençà l’any 1979 es cel-lebra anualment la Trobada Mundial de Penyes Barcelonistes (Ja se n’havien cel·lebrat dues els anys 1972 i 1976), aquell any organitzada a Montserrat per la PB de Monistrol.

Es reconverteix La Masia en residència de jugadors.

Es superen els cent mil socis, signa el millor jugador del món: Diego
Armando MARADONA, “el Pelusa”, el Camp Nou esdevé seu inaugural del
Mundial de Futbol. S’inaugura el Mini Estadi.

S’inaugura el Museu del Club, avui Museu President Josep Lluís Núñez,
amb més d’un milió de visites l’any (Museu més visitat a Catalunya).

Neix el Casal de l’Avi.

Neix la Fundació F.C.Barcelona (A data de 1999 tenia més de 22500
promotors: socis, simpatitzants, petites i mitjanes empreses i gegants com Agfa, Airtel, Coca-Cola, Ford, Sony…), el Camp Nou acull la final olímpica de futbol… S’ha enderrocat la dictadura: al Barça arriben un president i una directiva únics, Recopa de Basilea (Europa veu com el Barça desplaça 30000 aficionats), Recopa d’en Quini i en Simonet al Camp Nou (“Tot el camp, és un clam” – 1982), segona ampliació de l’Estadi fins a un aforament total de cent vint mil espectadors, es signa Maradona de Boca Juniors per la xifra rècord de 1000 milions de pessetes: el Camp Nou es guanya el dret i l’honor d’ésser considerat ja per sempre com un dels temples del futbol mundial quan esdevé seu inaugural dels Mundial de Futbol 1982. El BARÇA és universal…

CAMP NOU
1982
A cor obert batega un somni
empès per la ventada de 120000 veus,
serena bogeria dels ocells quan volen…
PAU

… BARCELONA 92. La Selecció Espanyola de futbol és Campiona Olímpica sobre la gespa del Camp Nou (Luís Enrique s’enamora secretament). Un moment: Montserrat Caballé i Freddy Mercuri! Una flama: la torxa olímpica és entrada a l’Estadi Olímpic de Montjuïc per SuperEpi, Juan Antonio San Epifanio, Epi, el mític 15 del bàsquet blaugrana (Nomenat millor jugador europeu de la dècada dels 80). BARCELONA és universal.
Analitzem què significà pel Barça aquesta dècada de 1982 a 1992, oberta i tancada al Camp Nou en ambdós aconteixements universals. Bé ho podríem resumir utilitzant la llegenda de la candidatura de Núñez per a les eleccions de l’any 1978: “Per un Barça triomfant”. A fe que ho van aconseguir, perquè aquesta dècada (Més les quatre temporades anteriors ja amb Núñez i la seva junta) ha passat a la història de l’esport europeu (Qui sap si mundial) com la més triomfant d’un club esportiu multidisciplinar, al capdavant les seves quatre seccions professionals:

HOQUEI: —24 títols.
1 Copes d’Europa (78-79, 79-80, 80-81, 81-82, 82-83, 83-84, 84-85)
I Recopa d’Europa (86-87)
6 Lligues (78-79, 79-80, 80-81, 81-82, 83-84, 84-85)
4 Campionats d’Espanya (80-81, 84-85, 85-86, 86-87)
1 Supercopes d’Europa (79-80, 80-81, 81-82, 82-83, 83-84, 84-85, 85-86)

HANDBOL: —17 títols.
1 Copa d’Europa (90-91)
3 Recopes (83-84, 84-85, 85-86)
8 Lligues (79-80, 81-82, 85-86, 87-88, 88-89, 80-90, 90-91, 91-02)
5 Copes del Rei (82-83, 83-84, 84-85, 87-88, 89-90)

BÀSQUET: — 18 títols.
I Mundial de Clubs
2 Recopes (84-85, 85-86)
1 Rorac (86-87)
6 Lligues (80-81, 82-83, 86-87, 87-88, 88-80, 89-90)
8 Copes del Rei (78-79, 79-80, 80-81, 81-82, 82-83, 86-87, 87,88, 89-90)

FUTBOL: 11 títols.
1 Copa d’Europa (91-92)
3 Recopes (78-79, 81-82, 88-89)
3 Lligues (84-85, 90-91, 91-92)
4 Copes del rei (80-81, 82-83, 87-88, 80-90)

La consecució de la somniada Copa d’Europa de futbol a VVembley va suposar el títol número 70 (Entre els títols més importants, no sumem Copa de les Nacions de Montreux, Lligues Catalanes, Supercopes d’Espanya, Copa Príncep d’Astúries, Copes de la lliga i Copa Generalitat) en 14 anys i la culminació de la llegenda ja esmentada “Per un Barça triomfant”: Espanya i Europa es tenyien de blaugrana. Confesso que mai he “resat” amb tanta força (I a més a més de genolls, al menjador de casa un amic) com quan el triangle màgic preparava aquella falta, preludi de l’esclat de felicitat més gran que s’ha viscut a la ciutat (Juntament amb l’emocionant anunci de Samaranch: “À la ville de: Barcelona”, quan dins l’escola ens sorprengué l’espontani concert de botzines que rebien amb entusiasme la notícia).
No s’acabà aquí la “tirania” blaugrana (Aprofitant que alguns desaprensius varen comparar la presidència de Núñez amb una dictadura), ben al contrari; el Barça continuà el seu camí triomfant fins arribar a les cel·lebracions del seu Centenari. La UEFA va premiar el F.C.Barcelona amb l’organització de la final de la Lliga de Campions de la temporada 1998-1999, el Camp Nou acollia per tercer cop en 17 anys un aconteixement universal. El Barça va premiar els seus socis i aficionats amb la consecució dels quatre títols Nacionals de Lliga en les respectives seccions professionals. Aquests són els títols més importants aconseguits en el periode 1992-1999:

HOQUEI: 7 títols.
1 Copa d’Europa (96-97)
I Copa Intercontinental (97-98)
3 Lligues ( 95-96, 97-98, 98-99)
I Supercopa d’Europa (97-98)
I Campionat d’Espanya (93-94)

HANDBOL: 17 títols.
4 Copes d’Europa (95-06, 96-97, 97-08, 08-90)
2 Recopes d’Europa (93-94, 94-95)
4 Lligues (95-96, 96-97, 97-98, 98-99)
4 Copes del Rei (02-03, 03-94, 06-07, 07-98)
3 Supercopes d’europa (96-07, 97-98, 08-99)

BÀSQUET: 7 títols.
1 Rorac (07-98)
4 Lligues (94-95, 05-96, 96-97, 98-99)
2 Copes del Rei (03-94, 98-99)

FUTBOL: 8 títols.
1 Recopa (96-07)
4 Lligues (92-93, 93-94, 07-98, 98-99)
2 Copes del Rei (96-97, 07-98)
1 Supercopa d’Europa (97-98)

Vint i un anys de presidència de Núñez i la seva junta i a les seccions professionals només hi falten tres grans títols (S’ha de recordar que el club va conquerir 3 Copes de Fires, i a més a més la va conquerir en propietat l’any 1971): les copes Uefa i Intercontinental de futbol i la Copa d’Europa de bàsquet. Anem per pams. La intercontinental satisfaria molt tenir-la però tampoc és una gran frustració pel club, la Copa d’Europa de bàsquet és una història que pagaria la pena recordar: 2 finals perdudes ambdues per una diferència de 5 punts enfront el primer equip europeu de nivell NBA (Jugoplastita d’Split – POP 84: Ruloc, Divac, Radja, Perasovic…) i
una altra robada descaradament en la famosa entrada a cistella de Montero.
L’esport és així. Tots tenim però un equip en la memòria, que va fer que molts “futboleros” estiméssim el bàsquet: Solozabal, Epi, Sibilio, Jimenez, Norris, Quimet Costas, Trumbo, VVood, Andreu… És clar que al marge del caràcter poliesportiu reixit, del ressò social, de la riquesa de patrimoni: el F.C.Barcelona és un club amb una organització si no perfecte, sí envejable (Fet que demostren les contínues visites, consultes i còpies d’altres clubs,
així com el reconeixement dels diferents estaments esportius nacionals i
internacionals) i també un club innovador (Explotació dels recursos atípics, drets de televisió, creació de la Fundació)… Núñez, Casaus, Gaspart, Parera, Maxenchs, Alemany, Bernabeu, i tota la resta de junta directiva i professionals del club, es mereixen un gran reconeixement per la tasca portada a terme.
Així el club, el President Núñez aposta per un altre entrenador holandès, qui va portar l’Ajax a Campió d’Europa. L’ombra del Dream Team és llarga; la d’en Johan, mortal de necessitat. S’ha obert un forat: l’aposta personal de Núñez no agrada la premsa, lluny han quedat la ironia i les expressions gracioses d’en Cruyff (“quisas, este es uno”). Aquest entrenador intenta explicar-se i també…Donar lliçons a la premsa esportiva! Qui s’ha cregut questionant el quart poder. Ja ho tenim: li posarem una totxana al cap i tots a riure… És temps pels mestres de l’oportunisme i pels “abraçafanals”, perquè alguns mitjans, de casa? arrangin comptes i perquè allí a la
capital del regne reneixin poc a poc. En dos anys es guanyen dos campionats de lliga anticipadament, una copa del rei i una supercopa (Des de l’època d’Helenio Herrera no s’aconseguia el doblet), Rivaldo és anomenat millor jugador europeu jugant d’extrem esquerre (Signant unes estadístiques golejadores i d’assistent sensacionals), però no es gaudeix… Ha començat la guerra. N’hi ha que feia temps que l’esperaven. El “dictador” Núñez no va passar mai pels ars del poder: ni del polític, ni del mediàtic. Volia un Barça independent. Gràcies a ell s’han esquivat les S.A., el club és dels socis: la pluralitat se li ha tornat (En part) en contra. Els agosarats paguen cares les seves gosadies. Mil trabes als projectes i bombes mediàtiques constants. Van veure un forat i el van aprofitar. Que sí, que
Van Gaal és un tossut, però no ho és també la premsa amb moltes de les seves apreciacions? No és obtusa molts cops en el seu desconeixement?

L’elefant. I un be negre amb potes rosses. Que tot està malament: Núñez dictador, Van Gaal “totxo”, que torni el Dream Team! Quina tristor el que van fer amb el Barça, i quan cel·lebràvem el Centenari; quina vergonya, què protagonistes! Barcelonistes? Què poc ho van demostrar. A tothom li hagués agradat que el Dream Team coincidís en el temps amb el Centenari, però el nen es va avançar, què hi vols fer! Maleïda nostàlgia, fotuts interessos!
Les eliminacions de la Champions van fer mal. El primer any era el primer i les lliguetes són dures i comencen aviat, el segon recordo grans partits enfront Manchester Utd. i Bayern Munich, però un s’empatà i l’altre es va perdre fatalment… Més tard tots dos jugarien la final més estranya que recordo; no és rar, els estadis tenen ànima i en aquell moment la del Camp Nou no era massa centrada. La nostra final! – deia la gent, com si fos obligatori arribar-hi; com si n’haguéssim jugat 20 i guanyat 10! Prepotència quan no es pot i modèstia quan no es deu. L’últim any de Van Gaal es perd el que podria haver sigut la tercera lliga consecutiva en l’última jornada; la guanya un equip que ja n’havia perdut una també l’última jornada enfront el Barça (El destí?): el Depor, aleshores ja el SúperDepor. S’arriba a les semifinals de la Champions: toca el “coco” de la lliga, el València d’Héctor Cúper. El millor València de la història. A casa escombren 4-1.
Partit de tornada, l’etern rival espera a París. Camí de l’Estadi somnio amb una final amb el Madrid: què gran! Però un cop al Camp Nou: sorpresa! Hi ha gent que no vol que el Barça remonti, és més important el seu parer que el benefici del club. Increïble, què trist! Guanyem però no ens classifiquem. Finalment molts fan allò que havien anat a fer, a treure el mocador… Torno a casa i li dic a mon pare que no tornaré a l’Estadi. Ara penso que tots aquells eren els culers que tenien por d’enfrontar-se amb el Madrid, els que
patien pel seu cor, per la vergonya d’una possible derrota… I jo només somniava en guanyar-la. Núñez fora, Van Gaal fora. Tots contents. Eleccions: guanya Joan Gaspart. Com pot ser que la gent sigui tant… vinga mocadors, xiulets i “mal rollo” i després guanya un vicepresident d’en Núñez. Estrafalari. Tant de soroll amb les seves pesades potes i després cau pel precipici. Elefant patós. De segur que havien coses a millorar, però s’havien d’haver demanat o exigit d’una manera més positiva; però no, l’oposició sempre posant paranys, la premsa sempre crítica… Política, interessos en diuen (“Tú siempre negatifo, nunca positifo”, amb la conya el “tiu” tenia raó). Però sembla que té sentit que qui espantés l’elefant cruel fos un ratolí
entremaliat i de vegades irresponsable, però tot cor. Ara a córrer. Entrenador consensuat, President d’emergència i una junta aglutinadora molt simbòlica però sense sentit pràctic. No hi ha títols a futbol i es gasten malament els quartos. Tot peta. Ara n’hi ha que s’avergonyeixen de ser del Barça, doncs haguessin tingut els ullls ben oberts… Sóc nuñista per barcelonista (Per tot allò que va fer pel Barça i després tot allò que li van fer, i encara és hora de que faci una declaració. S’ha mantingut al marge, això és barcelonisme: si no sumes, no restis). Sóc cruyffista per essència, per filosofia, en fi, per definició (Però d’ençà que juga a golf gasta males puces, no diuen que relaxa?) i sóc Vangaalista per treballar pel Barça tot el dia, per haver
guanyat títols importants (Sobretot la lliga del Centenari), per aguantar nens mimats que es planten per a jugar allà on volen i després ploren i diuen que no els estimen quan volen més cèntims; i perquè no dir-ho: per portar la contrària. Vaig poder anar al Camp Nou les temporades 98-99 i 99-00 i jo m’ho passava bé. Però per damunt de tot, sóc vangaalista per haver demostrat el seu barcelonisme tornant al club quan molt pocs el volien, però quan se’l necessitava perquè cap entrenador reconegut volia venir en les condicions esportives i ambientals d’aleshores. Tot i així, amb un dels pitjors planters que ha tingut el Barça (Això s’ha dit), s’ha batut el
rècord de victòries consecutives a la Copa d’Europa, totes menys una aconseguides amb Van Gaal a la banqueta. Penso que l’equip demostrava el seu veritable potencial a Europa mentre a la lliga era arrossegat per l’irrespirable ambient al voltant del club. Un cop ha tornat una mica de calma, l’equip s’ha apropat altre vegada al seu veritable nivell. A ningú li diu res el fet que els jugadors, normalment sempre una mica egoístes i al marge de les grans decisions, sortissin gairebé en bloc a defensar el seu entrenador? (Tant titulars com suplents, i no només els holandesos si no principalment els jugadors de la cantera: Puyol, Xavi, Gerard, Gabri, així com el gran capità Luís Enrique, que segons deien estava enemistat amb ell). Sóc vangaalista perquè el menyspreu que se li ha fet ha sigut vergonyós i parla molt malament de l’ètica periodística, però sobretot personal.
Com diuen els meus “juniors” de l’escola Frederic Mistral: “estupendu Mr. Louis, sensacional Mr. Van Gaal”, i no és ironia d’aquesta tant de moda estil “amic Joan”. De vegades els nois “boixos” també tenen coses a ensenyar (Ara mateix se m’acut, així de cop al bot, a animar sense parar i a tenir bon criteri futbolístic: “és Patrick Kluivert el millor”); a més a més: una persona que li dóna 10000 “peles” al “tiu” de megafonia del Bernabéu perquè soni l’himne del Barça i que evita que uns conspiradors de males arts es facin amos dels club, ho té tot perdonat. Mentre tant, a Madrid es fregaven les mans. Nosaltres petàvem el Barça desde dins i ells desde fora no desaprofitaven l’ocasió (L’únic personatge dels “guinyols” de Canal + que no ha tingut rostre ha sigut el de Van Gaal: i nosaltres (No tots) rient les gràcies de la capital…Quina vergonya). Algú molt educat, fi i elegant va decidir ficar mà a la història. Entra al Madrid (Que ja té un gran equip) donant un cop mortífer a l’etern rival (Hi ha una manera millor de guanyar-se la gent?) amb el fitxatge de Luís Figo i més tard realitzant “el Pelotazo”; i ja està, les
coses han tornat al seu lloc. Espanya és de l’equip de sempre mentre governa el PP, quina casualitat. Em pregunto que hagués estat del futbol espanyol sense el Barça; els Depors, Valències, Celtes, Alavès… S’haurien cregut que podien ser grans sense el contrapès del club blaugrana? (Això va fer de gran, a part del futbol és clar, el Dream Team; que a la perifèria creguessin que ells també podien triomfar, que a Espanya i arreu del món fossin del Barça). Vaig més lluny: què seria d’Espanya sense la resistència catalana, sense la democràcia de les autonomies… Només s’ha de mirar
el desenvolupament de ciutats com València, Corunya, Sevilla, Àlaba: és aliè al desenvolupament esportiu? Orgull, sentiment, empenta, futbol…
Fa cinquanta anys ja va succeïr quelcom semblant. Una foto: Ladislao Kubala i Alfredo Di Stefano amb la samarreta blaugrana… No podia ser! Pelotazo. Més tard, juntament amb la revista francesa L’Equipe, Santiago Bernabéu endega la competició de la Copa d’Europa. El Madrid de l’Espanya franquista en guanya cinc consecutives amb Don Alfredo com a màxim estandard. Qui el va veure jugar diu que ho feia tot: defensava, repartia i golejava… El millor jugador del món juntament amb Kubala. Com podien jugar junts els dos millors jugadors del món al Barça? Doncs això, el de sempre. Estos catalanes… Doncs SÍ, català i culer!
(“Blaugrana al vent, un crit valent”). A que no sabeu qui és el President Honorífic del Real Madrid? D’allí ve la meitat de la seva grandesa… I si no mireu què havia guanyat fins la dècada dels cincuanta i què va guanyar després en vint anys. El Barça ha sigut gran per resistència, per esperança, per convicció. Al club han jugat els millors jugadors del món en les respectives seccions professionals: Zamora, Ramallets, Zubizarreta, Alcàntara, Samitier, Kubala, Di Stefano, Suàrez, Cruyff, Maradona, Koeman, Ronaldo… El bàsquet és un cas especial per l’existència de l’NBA; tot i així el primer jugador espanyol que ha triomfat a la millor lliga del món és català i format al Barça: Pau Gasol… En les seccions d’handbol i hoquei la “petita” llista seria inacabable perquè el domini del club ha sigut avassagador, però és remarcable que han sigut principalment jugadors catalans (Torner, Masip… i un llarg etcètera). Ara toca ser més culer que mai (“Jugadors, seguidors, tots units fem força”), per història i lluita (“Són molts anys plens d’afanys”), per alegries i grandesa (“Són molts gols que hem cridat”), per resistència i voluntat (“s’ha demostrat, s’ha demostrat, que mai ningú no ens podrà tòrcer”); i somniar aprofitant que la final de la Champions es juga a l’anomenat “Teatre dels Somnis” (Old Trafford – Manchester, una ciutat d’esperit semblant al de Barcelona) que en Puyal i en Pitu Abril canten
una altra victòria del Barça gràcies als gols de Patrick ” meravelles” i de “samurai” Luís Enrique, Barça en estat pur. (Què seria el Barça si a més a més d’allò que significa hagués guanyat 6 o 7 copes d’Europa? El mateix que Kluivert si fes 25 o 30 gols per temporada: l’òstia!). Ara toca canviar el decurs de la història i no tornar a passar 14 anys de gana, ara toca fer tots junts un Barça “còsmic”… Estic pensant en un altre conegut amic Joan, que demostrà a les darreres eleccions el potencial d’un gran president: respectuós amb el passat, ambiciós respecte el futur, amb el talant de bon perdedor de Casaus i també amb un bon sentit estratègic. Ja dins del club va demostrar la prudència econòmica de Núñez (Tot i que no li van fer cas). Té força atemperada i independència per a construir un “castell” blaugrana inexpugnable. Un castell on haurien de tenir cabuda els barcelonistes que volen ser útils i aquells que ja ho han sigut: Pérez-Farguell ha fet una gran tasca fins ara, Bassat seria de gran ajuda en el terreny del màrqueting; en Johan, en Charli i altres membres del Dream Team serien
uns fantàstics representants del club arreu, antics directius com Fernàndez,
Masfurroll i d’altres que semblava estaven fent una bona tasca, Van Gaal i els seus ajudants treballant amb el planter aprofitant el seu talant evidentment pedagògic; les últimes incorporacions d’entrenadors balcànics asseguren un caràcter històricament guanyador… I també és vital l’ajut de la premsa, del “entorno”; vull recordar noms com Puyal, Berraondo, Boet, Bassas, Bañeres, Canut, Abril, Hernáez, Pàmies i tot l’equip del “Força Barça” encapçalat per l’Alfons Arús.
L’homenatge a Núñez i la seva junta és obligat.
No estaria de més trobar una mascota que signifiqués la voluntat de la gent del Barça; que aprofitant unes paraules de Rubén Darío és: “Corre…I vola” animal blaugrana a la recerca del gran i definitiu somni (“Barcelona es la reina del mar Tyrreno/ cuyas ondas azules cubre de lona:/ y a los hijos activos que da su seno/ la posesión del mundo dar ambiciona… Respira fuego y humo cual los volcanes/ y estremece la tierra, como si dentro/ de ella fuera la raza de los titanes,/ queriendo de la esfera cambiar el centro” – ELOGIOS A BARCELONA, de José Zorrilla), poder dir amb propietat:

TENIM UN NOM, EL SAP TOTHOM: BARÇA!, BARÇA!, BARÇA!!!

Dóna les gràcies al Sr. Josep Maria Espinàs per aquest meravellós cant que és la lletra de l’himne del Futbol Club Barcelona i us saluda mentre udola visca el Barça i visca Catalunya, el llop Tretzellunes.